×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La llei ‘Solo sí es sí’ i l’atzucac del punitivisme

El feminisme institucional, prenent els reclams més sentits del moviment feminista, ha configurat una llei que reforça el reaccionari sistema judicial, capitalista, racista i patriarcal, sota la seva estratègia punitivista, oposada a les estratègies emancipadores i transformadores.

Cynthia Luz Burgueño

dimecres 31 d’agost
Facebook Twitter

La llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda com la llei del “Solo sí es sí que” aprovada al Senat, està generant un gran debat en el moviment feminista.

Si el govern va haver de col·locar en la seva agenda política mesures contra la violència sexual, és per la la mobilització i lluita als carrers del moviment de dones i feminista durant els últims anys contra les múltiples violències masclistes. L’horrorós cas de “la Manada” va fer esclatar un moviment ple de ràbia que es va estendre quan el jutge va adoptar com a prova, un informe encarregat per la defensa construït per detectius privats sobre la vida de la víctima. La cara més patriarcal i sinistra de la justícia es develaba amb la primera sentència de l’Audiència de Navarra que va qualificar d’abús sexual la violació grupal d’una jove durant els Sanfermins de 2016.

La nova llei planteja acabar amb la distinció entre abús i agressió sexual, reconeixent que una violació no necessita ser exercida amb violència física, prenent així el qüestionament del moviment feminista als jutges que revictimitzen a les dones que no oposen resistència a la força (física o ambiental) de l’agressor. El govern busca d’aquesta manera expressar la ràbia més sentida del moviment feminista contra la justícia patriarcal, encara que paradoxalment ho fa reforçant el codi penal sota un marc profundament punitivista, de la mà del la mateixa justícia patriarcal que les dones venim denunciant als carrers.

Per tant, com venen qüestionant moltes feministes, moviments socials, agrupaments polítics d’esquerra, estem davant una reforma del codi penal per establir nous delictes i penes més dures que no sols no seran efectives per acabar amb les violències d’un sistema patriarcal que és estructural, sinó que les agreujarà reforçant a les institucions més patriarcals i repressives de l’Estat.

Les feministes anticapitalistes, antiracistes i antiimperialistes lluitem per un moviment independent de les institucions de l’Estat als carrers. El feminisme institucional, prenent els reclams més sentits del moviment feminista, va configurar una llei que reforça el reaccionari sistema judicial, capitalista, racista i patriarcal, amb més mesurades punitivistes.

L’atzucac del punitivisme i el feminisme institucional

El PP i Vox han votat en contra de la llei, destacant els rabiosos fonaments reaccionaris i racistes de VOX, la diputada Carla Toscano va començar amb un missatge racista dient, “a veure si allò feminista és reconèixer que cal tancar la porta als que venen a agredir a les dones” i un altre més de misogin: “aquesta llei és un altre maó del mur de l’apartheid sexual que sofreixen els homes a Espanya”.

Per la seva part la CUP es va abstenir per tres motius, “la falta de perspectiva antiracista, pel seu marc extremadament punitivista i perquè la publicitat de les treballadores sexuals passa a ser il·lícita”, va explicar la diputada Mireia Vehí en el debat del Congrés i va concloure que “el codi penal no resol problemes tan profunds com la violència masclista”. [1]

La nova llei planteja incorporar noves penes de diferent nivell. S’introduirà l’agreujant per submissió química per als casos en què l’agressor hagués utilitzat substàncies o mètodes per anul·lar la voluntat de la víctima, la qual cosa fins ara es considerava abús. I respecte als assassinats per violència sexual, la norma inclou l’homicidi.

Encara que les denúncies de les víctimes de violència masclista han aconseguit transformacions en el Dret Penal, l’Estat capitalista i patriarcal, malgrat reconèixer la violència de gènere i sexual i d’augmentar les normes punitives, no només les revictimitza en comissaries, fiscalies i jutjats, sinó que s’ha mostrat totalment ineficaç a l’hora de prevenir o disminuir la xifra de femicidis. Els casos de violència de gènere a l’Estat espanyol no sols continuen sinó que s’actualitzen amb nous mètodes com el nou fenomen d’aquest estiu de les “punxades”.

Com deia Mireia Vehí, aquesta llei “posa a les dones la responsabilitat de tornar a denunciar, podem denunciar per tot, fins i tot els "piropos", en un sistema judicial patriarcal en què els jutges espanyols no es caracteritzen per ser l’estendard del feminisme, de fet hi ha casos de dones a la presó per fugir amb els seus fills perquè els seus maltractadors no les matin”.

En un article interessants publicat a la Revista Catarsi, “La invasió reaccionària. Crítiques feministes al punitivisme en l’abordatge de les violències de gènere en els moviments socials”, de Laura Macaya Andrés [2], analitzava com des dels anys vuitanta va sorgir una tendència a centrar gran part de les reivindicacions de les dones en la lluita contra les violències de gènere, identificant opressió, discriminació i violència, al punt que, com apunta la jurista Tamar Pitch, "violència" i "femicidi" han substituït els termes d’"opressió" o “explotació”, prevalent l’estratègia de la intervenció penal i punitiva i enfosquint les estratègies transformadores contra el sistema capitalista patriarcal. I per tant, “aquest ús extensiu del concepte de violència no sols ha desplaçat a altres expressions de desigualtat cap a les dones, sinó que també ha suposat que es diguin violència actes de reproducció del sexisme, comportaments molestos amb biaix de gènere i fins i tot insinuacions, mirades o oferiments sexuals no desitjats”.

D’aquesta manera, tot maltractament o comportament masclista es converteix en delicte, al mateix nivell i en la mateixa proporció. I per tant l’Estat ha de castigar i penalitzar, empresonar o multar al nou catàleg de delictes sexuals. La llei incorpora mesures punitives que moltes joves poden veure com un avanç en la lluita contra les violències sexuals. L’assetjament de carrer serà delicte lleu i perseguible prèvia denúncia i contempla tres opcions de penes: de 5 a 30 dies de localització permanent, treballs en benefici de la comunitat o multa d’un a quatre mesos. També s’inclou una resposta penal a la violència sexual a través de la pantalla o violència digital de la qual formen part conductes com l’extorsió sexual o la pornografia no consentida.

Ara bé, estem davant una perillosa arma de doble tall, ja que això implica un salt en el projecte punitivista del codi penal, com deia Mireia Vehí, “es generen dues ficcions, una que falten lleis més dures, nosaltres pensem que no, que el codi espanyol és molt dur. I la segona, que només amb més càstig s’acabarà amb la violència”.

I no només no acabarà, perquè la cultura masclista requereix d’altres múltiples mesures més enllà de les punitivistes. Per exemple, l’educació sexual que reclama el moviment feminista, a l’ensenyament públic està pràcticament absent. Requereix acabar amb les arrels del patriarcat sembrades en un sistema estructural, polític i econòmic que, per sostenir-se, necessita preservar el poder repressiu de l’Estat que alimentat per més mesures punitivistes, sense dubtes l’utilitzarà de manera arbitrària contra els sectors socials més vulnerables, racialitzats, precaritzats, en aquest cas en nom de “la lluita contra la violència de gènere”.

El maltractament, com analitza Andrea D’Atri, en el seu article “Con otros ojos. Feminismos, crimenes y castigos” [3], “aquesta paraula opaca condensa una sèrie de pràctiques que poden resultar nocives, encara que no sempre constitueixin un delicte. Homologar tot ’maltractament’ a ’violència de gènere’ pot obturar la discussió i, moltes vegades, perjudicar als qui pateixen contextos més vulnerables perquè les seves denúncies siguin escoltades per l’Estat”. Així ho podem observar en la nova llei, perquè s’incorporen càstigs com l’assetjament de carrer o la violència digital. Però mai es plantegen acabar amb la violència que exerceix llei d’estrangeria que llança a les dones migrants a la precarietat i explotació extrema -com es va visibilitzar en la pandèmia en la conformació de “comitès de crisis”-, sense drets laborals bàsics ni seguretat social, exposades a tota mena d’assetjament sexual i patronal. No, no està en les prioritats del feminisme institucional derogar aquesta llei racista i imperialista, encara que els col·lectius de migrants i feministes anticapitalistes ho exigim a crits.

Finalment, no podem deixar passar un altre salt en el punitivisme, després de convertir en il·lícita qualsevol forma de publicitat que difongui o promogui la prostitució o l’explotació sexual, la qual cosa obre el camí a la persecució a les dones que exerceixen la prostitució.

El consentiment: els nostres desitjos en mans del codi penal?

Un altre aspecte destacat de la nova llei és el que col·loca al consentiment com a eix, promulgat des del Govern com un canvi en la perspectiva de la violència sexual en el qual sigui l’existència de consentiment el que configuri el delicte.

Des del Govern expliquen que “El model de Solo sí es sí deixa clar que el silenci o la passivitat no necessàriament signifiquen consentiment”, la qual cosa apel·la a les demandes sentides del moviment feminista. Però pretendre que les víctimes de violació hagin d’estar sotmeses a les decisions del codi penal és molt perillós. A més, tot allò referit a la sexualitat, en la majoria dels casos succeeixen en llocs privats, com es demostra si va haver-hi o no consentiment? Això significaria exposar a les víctimes de violació a una revictimització permanent durant tot el procés judicial en el qual el seu agressor s’encarregarà de fer tot el contrari al que digui la víctima. I seran els jutges els qui ho dictaminin.

D’altra banda, la idea del consentiment legislat en el codi penal, com a “solució” a la violència sexual, planteja diversos problemes en relació a la qüestió de la sexualitat de les dones.

Mireia Vehí ha planteja un interessant contrapunt, dient que “no es pot legislar el desig” i que com “el primer problema que té la llei és que deixa tot en mans del codi penal, en primer lloc formula el consentiment tal com ho fa el codi penal, com un binomi: o sí, o no, com si el consentiment fos un interruptor. Quan el desig sexual és molt més complex i les relacions sexuals així ho són”.

En l’article citat, Laura Macaya Andrés explica com considerar agressió a qualsevol acte sexual no consentit, sigui de la intensitat que sigui, -una mirada, una insinuació o reiteració sexual-, caracteritza a les dones “com a éssers vulnerables, hipersusceptibles i sexualment inapetents i temoroses”, la qual cosa acaba en la conformació d’un subjecte víctima emmarcat en una subjectivitat sexual normativa, com diu l’autora “imprescindible per a l’ús expansiu del sistema penal i les lògiques punitives” alhora que “es condemnen les dones en llocs d’impotència des dels quals és difícil que siguin protagonistes dels tan necessaris canvis personals, socials i econòmics”.

Alhora, s’afavoreix l’exclusió de la protecció o el dubte sobre les víctimes que no pertanyen a aquests valors normatius de la sexualitat femenina, la qual cosa pot ser enormement contraproduent en el procés d’acompanyament a la recuperació de les víctimes. I més terrible encara per a les dones que viuen situacions d’explotació com les migrants, racialitzades, treballadores o precàries.

Sota aquesta “cultura del consentiment” com el denominen diverses feministes, per a la dona subjecte-víctima la sexualitat es presenta com una amenaça i un perill pel que s’ha de limitar el seu potencial de violència apel·lant als mecanismes punitius de l’Estat. Josefina L. Martínez, en el seu article “¿El sexo será genial en el futuro? Mujeres y deseo en la era del consentimiento” [4] problematitza aquesta qüestió i alerta sobre els riscos que implica establir prèviament a tota relació els límits d’allò consentit ja que, “aquesta fixació en la idea del consentiment pot posar límits al propi desig i a l’exploració mútua de la sexualitat amb altres”, mentre que d’altra banda, “el punitivisme no resol els perills d’una violència sexual que és estructural i es reprodueix sense parar en un sistema capitalista patriarcal.

La nostra lluita contra la violència sexual i la llarga cadena de violències masclistes

La llei “Solo si es sí” planteja altres mesures, algunes reivindicades pel moviment feminista i que impliquen una ampliació de drets. Com les rendes d’inserció en les quals les víctimes de violència sexual tindran el mateix accés que les de violència de gènere. També la creació de “centres de crisis” sota assistència psicològica i jurídica 24 hores.

Ara bé, la realitat és que aquestes mesures, tan elementals com urgents, no se sostindran de manera eficaç amb l’ínfim pressupost destinat a això. L’augment del pressupost per als plans d’igualtat i la lluita contra la violència de gènere és clau perquè aquestes mesures no quedin en res. A més, és necessari augmentar la quantitat de centres d’acolliment o de crisi per a les dones i els seus fills i filles víctimes de violència, garantits per l’Estat però sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores, amb assistència professional i sense presència policial i judicial.

Es proposa també l’educació sexual obligatòria per als agressors, modificant-se la llei penal del menor, perquè en els casos en els quals els agressors tinguin menys de 18 anys, les penes portin sempre la mesura accessòria de sotmetre’s a programes formatius sobre educació sexual i educació en igualtat. No obstant això, l’aliança ferma de l’Església amb l’educació és una gran trava per afavorir una educació sexual lliure de prejudicis obscurantistes. I la separació de l’Església i l’Estat, demanda històrica del moviment feminista, és una necessitat bàsica si volem educar en el respecte i llibertat a la identitat de les persones trans en col·legis, instituts, universitats i centres de treball.

Contra la criminalització de les dones en situació de prostitució, és necessari el reconeixement del dret a autoorganitzar-se, habitatge i treball garantits per l’Estat per a aquelles que busquin alternatives laborals.

Quant a les dones migrants víctimes de violència sexual, la llei planteja que “no s’incorporarà expedient sancionador a les dones estrangeres en situació irregular víctimes de violència sexual que presentin denúncia”. No obstant això, aquesta mesura bàsica no resol de cap fomra la situació d’enorme vulnerabilitat en la qual es troben les dones racialitzades i immigrants, molt més exposades a la violència sexual en els treballs més precaris, com el domèstic o d’internes. El Govern mai es planteja com a perspectiva la derogació de les llei d’estrangeria i el tancament de les presons dels CIE.

En la nostra perspectiva de lluita independent de les institucions, és necessari impulsar comissions de dones i persones LGTBI en els centres de treball, en els centres d’estudi i en els sindicats, independents de les patronals, que abordin els casos d’assetjament sexual i laboral.

Ara bé, totes aquestes demandes només seran conquistades darrere d’una lluita independent de les institucions de l’Estat, la seva justícia masclista i patriarcal i partits del règim. El feminisme institucional pretén tancar al moviment de dones a l’atzucac del codi penal i el seu projecte punitivista. Però qüestionar al feminisme punitivista és clau quan l’extrema dreta també se serveix de lleis repressives i prohibicionistes per perseguir les persones racialitzades, per atacar a les persones de diversitat sexual, a la lluita feminista o contra drets tan elementals com el de l’avortament als Estats Units. Mentre els governs progressistes implementen lleis punitivistes “en defensa de les dones més vulnerables”, però mantenen les lleis d’estrangeria racistes o reformes laborals que continuen amb la precarietat.

La feminista i militant antiracista Françoise Vergès [5] en el seu recent llibre, ”Una teoria feminista de la violència. Per una política antiracista de la protecció” (2022) [6], debat contra el que denomina “feminisme carcerari” que, en un context de militarització de l’espai públic, apel·la a la multiplicació de les mesures i lleis de protecció a les dones exigint més poder d’actuació a la policia amb tot el seu caràcter racista i de classe. És a dir, a una protecció militaritzada, a les fronteres, murs i a més vigilància, desplaçant la protecció de les dones a l’esfera penal i considerant al patriarcat com una estructura de poder centrada en el domini dels homes.

El punitivisme, en nom de la defensa de les dones contra la violència, reforça les presons, la policia i un sistema judicial reaccionari que en l’Estat espanyol empresona rapers per criticar a la monarquia corrupta, vaguistes -tant de lluites obreres com d’activistes feministes durant les vagues de dones-, independentistes catalans, són milers les persones i joves represaliades i encausades sota muntatges policials, la majoria activistes de moviments socials i agrupacions d’esquerra. És per això que no podem permetre que la nostra lluita contra l’opressió i la violència es distorsioni i s’utilitzi per fer-nos retrocedir en els drets i llibertats que conquistem per a les nostres pròpies vides, les nostres sexualitats, desitjos i plaers.

Lluitar contra la violència, sexual, masclista i els feminicidis, és lluitar contra l’última baula de tota una cadena de violències que vivim la gran majoria de les dones, les treballadores, les migrants, les joves enfront de l’actual crisi. La nostra lluita està estretament vinculada a la lluita contra la violència de la precarietat, de l’explotació que sofreixen les treballadores de la llar o de l’hostaleria amb acomiadaments massius. O la violència del racisme institucional i patriarcal que sofreixen les temporeres de la fruita o les treballadores de la llar.

La violència econòmica estructural que sofrim especialment les dones joves, migrants, de la classe treballadora, generadora d’atur i pobresa femenina, possibilita i reforça la dependència econòmica existent de les dones en el si de la família patriarcal i és la responsable que les dones en situacions precàries que sofreixen violència masclista no tinguin més alternativa que continuar suportant-la, sense comptar amb alternatives d’habitatges i treballs, portant a situacions que moltes vegades acaben en femicidis.

Si les causes de la violència masclista són estructurals, no es resoldran perquè existeixi la possibilitat individual de denunciar, sinó que fa falta combatre les seves causes estructurals en la societat capitalista i patriarcal, sota una organització col·lectiva, la disposició a la mobilització i la lluita persistents per acabar amb aquest sistema d’arrel.

Notes

[1] Intervenció de Mireia Vehí en el debat del Senat: Mireia Vehí sobre la llei #SoloSiEsSi, YouTube, agost de 2022: https://www.youtube.com/watch?v=Xh-MlBL5m7w&list=UUv7aM5uSjTjiRvna6sRchcQ&t=3s

[2] Laura Macaya Andrés, La invasión reaccionaria. Críticas feministas al punitivismo en el abordaje de las violencias de género en los movimientos sociales, publicat en castellano a Ideas de Izquierda, febrero de 2022. (Veure: https://www.laizquierdadiario.com/La-invasion-reaccionaria-Criticas-feministas-al-punitivismo-en-el-abordaje-de-las-violencias-de-genero-en-los-movimientos-sociales

[3] Andrea D’Atri, “Con otros ojos. Feminismos, crímenes y castigos”, Ideas de Izquierda, juny de 2022, (Veure: https://www.laizquierdadiario.com/Feminismos-crimenes-y-castigos) (https://www.laizquierdadiario.com/Feminismos-crimenes-y-castigos)

[4] Josefina L. Martínez, ¿El sexo será genial en el futuro? Mujeres y deseo en la era del consentimiento, Revista Contexto, juny 2021, (Veure: https://ctxt.es/es/20210601/Firmas/36267/sexo-futuro-libro-consentimiento-katherine-angel-josefina-l-martinez.htm)

[5] Françoise Vergès, “Una teoria feminista de la violència, Manresa (Catalunya), Tigre de Paper, 2022.

[6] Cynthia Luz Burgueño, Un libro de Françoise Vergès contra el callejón sin salida del feminismo, Contrapunto, junio de 2022. (Veure: https://www.izquierdadiario.es/Un-libro-de-Fracoise-Verges-contra-el-callejon-sin-salida-del-feminismo-carcelario


Facebook Twitter
El departament d'Educació ens ogefa de calor a les aules

El departament d’Educació ens ogefa de calor a les aules

Crisi al govern: la disputa per veure qui encapçala la restauració autonòmica

Crisi al govern: la disputa per veure qui encapçala la restauració autonòmica

Una Diada que confirma el rebuig als partits processistes

Una Diada que confirma el rebuig als partits processistes

Diada de Catalunya: els partits processistes no representen la lluita per l'autodeterminació i l'amnistia

Diada de Catalunya: els partits processistes no representen la lluita per l’autodeterminació i l’amnistia

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Els consellers executius del Ibex35 van augmentar el seu sou un 13,2% el 2021!

Els consellers executius del Ibex35 van augmentar el seu sou un 13,2% el 2021!

El govern pretén augmentar un 20% la despesa militar en 2023 i prepara amb Podemos i el PCE com justificar el seu suport

El govern pretén augmentar un 20% la despesa militar en 2023 i prepara amb Podemos i el PCE com justificar el seu suport

El Govern negocia amb la patronal i sindicats una nova retallada en les pensions

El Govern negocia amb la patronal i sindicats una nova retallada en les pensions