×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

França: crisi, lluita de classes i perspectives de l’esquerra

Com assenyalem en la presentació d'aquest dossier, els dies 16, 17 i 18 de desembre, es durà a terme a París el congrés fundacional d'una nova organització revolucionària a França. A continuació presentem la traducció de les principals parts d'un dels documents del congrés, en el qual s'aborden les coordenades de la situació econòmica i política de França a l'actualitat en el marc de la guerra a Ucraïna, així com els diversos processos que s'estan desenvolupant en la lluita de classes, i els principals fenòmens polítics que travessen la situació per dreta i per esquerra.

Révolution Permanente

dimarts 13 de desembre de 2022
Facebook Twitter

Igual que a la resta d’Europa, França ha estat colpejada per la crisi econòmica i l’agudització de les tensions entre potències en el marc de la guerra a Ucraïna. Aquesta situació ha agreujat els elements del declivi del seu poder. Per exemple, la seva posició a Europa, que ha sofert el contraatac de la bolcada alemanya cap a una política cada vegada més unilateral. Aquest canvi d’estratègia ha estat simbolitzada per la decisió d’Alemanya de remilitaritzar el país. El reforç d’Alemanya en el pla polític internacional no sols posa en dubte el rol de França com a líder europeu en el terreny militar, també afebleix l’eix franc-*alemany que era un punt de suport essencial per a la influència francesa a Europa.

La inestabilitat mundial augmenta mentre el règim francès pateix una profunda crisi política, que mostra les contradiccions de l’intent de resoldre la crisi d’hegemonia per parteix del macronisme al 2017. Beneficiant-es d’acusacions rebudes pel candidat d’UMP François Fillon (candidat de la dreta francesa) i l’enfonsament del Partit Socialista (PS), Macron va suposar una solució de recanvi de la burgesia francesa enfront de l’enorme descredit que patia el bipartidisme PS-LR, que havia estructurat la vida política durant més de 40 anys. El seu mandat prometia assegurar una serie de contrareformes destinades a corregir l’endarreriment competitiu de la burgesia francesa de cara al seu rival alemany: reforma de les pensions, aprofundiments dels canvis de la llei del treball, continuació de les polítiques de regals a la patronal posada en marxa per Hollande, continuar el gir bonapartista del règim iniciat al 2014.

De seguida, el projecte va néixer marcat per una serie d’importants contradiccions. Si el macronisme ha permès reunificar políticament la burgesia i les capes superiors de la petita burgesia (quadres superiors d’empreses i professions liberals), la seva base social de partida era molt minoritària, excloïa als classes populars i sectors de les classes mitjanes. A més, aquest “bonapartisme feble” és va desgastar ràpidament per les diferents explosions socials que va provocar (de la vaga dels ferroviaris al 2018, la lluita contra la reforma de les pensions, al moviment dels Armilles Grogues, que ha constituït el pic d’aquestes tendències), així com les diferents crisis que ha hagut d’afrontar, incloent-hi la pandèmia.

Aquest desgasto del macronisme davant les proves de lluita de classes mostra les dificultats estructurals d’estabilitzar un bloqueig hegemònic que doni suport a la transformació neoliberal “fins al final” del model socioeconòmic francès. Al 2022, això s’ha traduït en el resultat de Renaissance (marca electoral macronista) a les eleccions legislatives, una humiliació històrica després d’una reelecció guanyada gràcies al vot del cordó sanitari contra l’extrema dreta. L’inici del quinquenat està marcat per aquesta profunda crisi política, enfront de la qual el macronisme busca una manera d’aplicar el seu programa per evitar un immobilisme amb múltiples implicacions econòmiques, amb un endeutament públic que augmenta i una forta pressió dels mercats financers, i també pressió política, amb rivals a la dreta buscant imposar-es com a possibles successors.

A causa d’això, el govern és recolza en diversos elements. Per començar, en els mecanismes més bonapartistes del règim de la V República, començant per l’article 49.3 de la Constitució (que dona al govern el poder d’aprovar una mesura sense sotmetre-la a votació del Parlament), que permet aprovar projectes essencials com el Pressupost. A més, és donen aliances a l’Assemblea Nacional amb la dreta i l’extrema dreta, que li han permès aprovar la seva llei del poder adquisitiu abans de l’estiu i la seva reforma de l’atur a la primera votació. No obstant això, el recent vot de RN (Rassemblement National, encapçalada per Marina Le Pen) a una moció de censura de la NUPES (Nova unió Popular Ecològica i Social liderada per Jean-Luc Mélenchon) mostra fins a quin punt l’equilibro actual és fràgil i aquesta manera de governar precaria. Si la dreta es va comprometre a no votar les mocions de censura va ser per un aprofundiment de la crisi política que pogués augmentar les explosions socials, però també per una incapacitat de capitalitzar una dissolució de l’Assemblea Nacional actualment, un cúmul de circumstàncies podria obrir la possibilitat a una caiguda del govern i una crisi institucional.

Davant d’aquestes contradiccions, Macron aspira a una aliança sòlida amb els Republicans, també recolzada per Nicolas Sarkosy, que permetria una majoria presidencial estable. No obstant, per ara aquesta aliança ha sigut rebutjada pels dirigents de LR que veuen en ella el risc de dissolució. En cas d’una profundització de la crisis, un traspàs de quadres de la dreta a l’òrbita macronista no es pot excloure, tot i que la debilitat de Macron pel moment fa poc probable aquest escenari, i fins i tot que aquest traspàs sigui suficient per estabilitzar el macronisme. En general, el que predomina “per dalt" és la inestabilitat i la crisis política. Aquesta podría accelerar-se brutalment en els proxims mesos, amb la possibilitat de dissolució de l’Assamblea, mentre que l’espectacle de la fragilitat del macronisme, obstinat a la seva voluntat de fer pagar la crisi a les classes populars i d’imposar contrarreformes, obre bretxes per sota.

Enfront del temor dels carrers: diàleg social i ofensiva autoritària

La crisi política actual limita els marges de maniobra del macronisme en cas d’accentuació de les tensions socials. Ara bé, aquesta perspectiva emmarcada en la situació constitueix la principal preocupació del govern i de la burgesia francesa, traumatitzada pel moviment de les Armilles Grogues. El suport dels Republicans a Macron a l’Assemblea i les futures decisions de la dreta haurien de llegir-se no sols des del punt de vista de tàctiques parlamentàries, sinó també d’interessos estratègics de la burgesia a evitar agreujar la crisi institucional. Especialment perquè si la dreta, el govern i el MEDEF (principal sindicat patronal del país) convergeixen en la necessitat d’avançar en les contrareformes, en un clima de crisi on la qüestió dels salaris és present i on un clima anti-rics fa difícil cridar a la “sobrietat” o l’“austeritat”, són tots conscients del perill.

Al llarg del seu primer quinquenat, Macron ha respost a l’augment de la lluita de classes amb un salt a l’ofensiva autoritària. Aquest s’ha traduït en un augment de la legislació que estenia el marge de maniobra de les forces repressives (Llei de seguretat global, pla nacional de manteniment de l’ordre, el projecte nacional de manteniment de l’ordre, projecte per a doblegar la presència policial en el terreny en deu anys), l’augment de la repressió a la protesta social, la inscripció en la llei de 2017 de disposicions de l’estat d’urgència o la sistematització de l’ús de maneres de governança d’excepció com els dels Consells de defensa per a governar.

En paral·lel, Macron, triat entorn d’un perfil liberal en el terreny religiós, ha buscat enredar-se ràpidament en una ofensiva islamófoba (amb la llei del separatisme i la dissolució d’organitzacions musulmanes i antiracistes) i xenòfoba amb l’enduriment de la política migratòria. Aquests atacs racistes han constituït un salt en la islamofòbia d’Estat amb l’objectiu de polaritzar el debat polític al voltant de la qüestió de l’Islam i ampliar la base social del macronisme cap a la dreta tradicional. Aquestes polítiques han jugat un rol en el reforçament de l’extrema dreta i l’emergència d’un fenomen com la candidatura d’Eric Zemmour, i es continuaran i fins i tot s’amplificaran aviat sota la egida de Darmanin, un ministre d’Interior fanàtic i candidat a succeir a Macron.

Al mateix temps, després d’haver fet front a les conseqüències per haver eludit al rol dels cossos intermediaris [1] al principi del seu primer mandat, Macron ha intentat des de les legislatives formular un “nou mètode” que li permeti ampliar els seus suports i poder governar des de la dreta. Ara com ara, el símbol d’aquesta política, el Consell Nacional de la Refundació, que ha donat lloc a debats sobre la Sanitat o l’Educació en el pròxim període, ha estat un fracàs. Però, en paral·lel, el govern ha tractat també de reviure el “dialeg social” per a poder secundar-se sobre les direccions sindicals. Aquestes van acceptar en un primer moment el marc de les concertacions sobre la reforma de les jubilacions. No obstant això, la feblesa del macronisme i la important ràbia social feia costós a les direccions sindicals asseure’s a negociar, com va exposar el volantàs de la CGT sobre les “concertacions” després de la vaga de les refineries.

Les tensions que tem actualment no poden més que acréixer-se amb les conseqüències de la crisi sobre la classe obrera que podria transformar-se en crisi social amb la pròxima recessió. Tensions que no sols es donen a la classe obrera, sinó que colpegen també de ple a les classes mitjanes, enfrontades a una por a la pauperització que podria augmentar pròximament. Una forta pujada de la lluita classes apareix ara com a perspectiva creïble en el curt i mitjà termini, i això no fa més que inquietar al govern.

Després de la pandèmia, una fase de la lluita de classes marcada per la multiplicació de conflictes dispersos

Fins al final del 2019, França es trobava immersa gairebé anualment en grans conflictes nacionals; al març del 2020, la pandèmia del COVID-19 va interrompre aquesta successió de grans moviments. Durant aquests dos últims anys, la lluita de classes es duia a terme al nivell d’empresa, de forma aïllada, amb tres fenòmens principals.

D’una banda, lluites pel tancament de fàbriques no essencials i per les condicions de treball enfront del virus durant el primer confinament, a les quals podríem sumar lluites per protocols sanitaris en l’educació nacional. A continuació, mobilitzacions contra les supressions d’ocupació (Daher, TUI France, Grandpuits, AAA, Cargill, Cauquil, SKF, etc.). Posteriorment lluites pel salari, al principi per obtenir primes en sectors amb baixos salaris, després per a augments de salaris, que s’han estès amb l’augment de la inflació.

Aquests moviments han posat en peus amplis sectors de la classe obrera: obrers del sector privat de la gran distribució (Carrefour, Décathlon, Auchan, Sephora, etc.) i de la indústria (empreses externalitzades de l’aeronàutica, agro-alimentària), que havien estat globalment externs als grans moviments de la lluita de classes entre el 2017 i el 2020, però també d’obrers de “serveis essencials” públics o semi-públics, en els transports (RATP, Transdev, SNCF), la neteja (escombriaires a París, Marsella, Tolosa, Poitiers o Valenciennes) o de l’energia (EDF, RTE), i finalment de l’educació i la sanitat pública.

Al voltant dels salaris, de manera emblemàtica, la dinàmica de la mobilització va començar pels sectors en primera línia durant la pandèmia després del primer confinament, a les empreses del sector privat poc habituades a conflictes (Décathlon, Leroy Merlin, subcontractes de l’aeronàutica). Com assenyalem recentment, es van posar en peus “sectors de treballadors que en molts casos realitzen la seva primera vaga, especialment en el sector privat” sobre bases reivindicatives limitades al manteniment dels salaris enfront de la inflació, i de manera desincronitzada al llarg del país. Aquestes lluites s’han estès progressivament a sectors públics més estratègics, però de manera dispersa, especialment a l’SNCF i la RATP. Posteriorment, han arribat recentment a empreses estratègiques del sector privat, com l’automòbil (Stellantis), el transport aeri (Aeroport de Roissy i els seus subcontractes) i la petroquímica.

Malgrat la seva heterogeneïtat, aquests moviments comparteixen una sèrie de característiques comunes. Per començar, aquestes lluites han estat marcades per elements d’espontaneïtat, amb vagues imposades a vegades des de la base i posant en moviment a sectors i empreses poc habituades a la baralla, creant vagues inèdites, especialment en el sector de les subcontractes de l’aeronàutica. Després, aquests moviments es donen especialment sobre un terreny defensiu, amb reivindicacions lligades a combatre la inflació per a no perdre salari. Finalment, són mobilitzacions aïllades, sense intents de coordinació, i que per tant han tingut curta durada.

No obstant això, el seu sorgiment en els últims dos anys mostra elements de recomposició subjectiva de la classe. Sobre aquesta perspectiva, la política audaç de la Unió Local de la CGT Roissy, preparant una vaga per tota la plataforma incloent les subcontractes, mostra l’aparició d’elements d’avantguarda que mostren una disposició a mètodes de lluita ofensius, que xoquen fortament amb la passivitat instaurada per la direcció de CGT.

La vaga de les refineries: una mobilització reconductible que posa sobre la taula el mètode de la vaga

Inscrivint-se en la continuïtat d’aquestes dinàmiques, la vaga en el sector petroquímic ha suposat un salt en la tornada al curs polític, amb una llarga lluita en un sector de l’aristocràcia obrera amb un fort poder de bloqueig que ha posat al govern en dificultats.

Enfront de la inflació, els treballadors d’ ExxonMobil i Total han confrontat en comú a les patronals milmillonaries, inicialment en el que concerneix els famosos “superbeneficis” que han aparegut en el debat públic dels últims mesos. Una còlera enfront del menyspreu de la direcció que ha provocat l’inici d’aquests moviments de vaga reconductible [2] en totes dues empreses. A ExxonMobil, la vaga reconductible va sorgir de la base el 20 de setembre enfront del rebuig de la direcció a acceptar la reivindicació d’un augment del salari del 7,5%. Molt ràpidament això va provocar el bloqueig de dues refineries franceses, de l’empresa en Seine-*Maritime i en Fos-Sud Mer. En Total, els tres dies de vaga convocats el 27 de setembre per la CGT en continuïtat de la vaga del 24 de juny per al conjunt del grup va acabar en una vaga reconductible i l’atur de la refineria de Normandia, la principal del país.

Les empreses presenten tradicions de lluita diferents. A ExxonMobil, la refineria no es parava des del 1993 i la vaga ha estat espontània, al voltant d’una reivindicació d’augment de salaris pel 2022 una mica superior a la inflació (7,5%). Total, que ha tingut un rol motor en múltiples conflictes nacionals, en particular al 2010, té per contra un llarg historial de lluites, i la CGT Total forma part de la FNIC, sector opositor dins de la CGT, que es va implicar en el moviment, en part amb la voluntat de visibilitzar-se a uns mesos del congrés confederal.

La capacitat de bloqueig dels refiners en un marc de llargues vagues reconductibles ha generat problemes durant tres setmanes a l’economia. En el punt àlgid de la vaga, el 31% dels dipòsits de combustible no tenien ni gasoil ni gasolina i el 47% de les gasolineres de servei estaven fos de servei. Una escassetat de combustible inèdita des de 2010, que ha posat al govern a la defensiva al mateix temps que ha posat sobre la taula la qüestió de la vaga i el bloqueig de l’economia en el centre de les discussions sobre el moviment obrer, com va ser el cas en el seu moment de la vaga de transports durant la lluita contra la reforma de les pensions l’hivern del 2019-2020.

No obstant això, i és necessari remarcar-ho, si la forta correlació de forces creada pels vaguistes ha obert una bretxa per la lluita pels salaris, ha desembocat en el pla reivindicatiu amb un resultat moderat, amb una victòria parcial que no permet recuperar tot el perdut en 2022 a causa de la inflació. Des d’aquest punt de vista, el rol del govern i dels sindicats traïdors ha estat decisiu. Després d’haver negat l’escassetat, el govern va buscar prendre el control de la situació intentant rebentar la vaga des de l’exterior augmentant la importació de combustible. Enfront de la determinació dels vaguistes, el govern va buscar resoldre la crisi a través del “diàleg social” i les requisicions.

Contra les vagues dirigides per CGT, la solució de les direccions d’Exxon i Total han estat en efecte fer acords a la mínima amb organitzacions “reformistes” i de directius per a tallar-li els peus a la vaga i justificar la repressió. Aquesta última ha estat duta a terme pel govern a través de les requisicions de vaguistes, mesura bonapartista que ha estat ratificada pels tribunals administratius i que ha permès desmoralitzar als vaguistes en privar-los d’una part del seu poder de bloqueig. El rol de la CFDT (Confederació Francesa Democràtica del Treball), el secretari general del qual s’ha oposat obertament a la vaga, ha estat decisiu. No obstant això, l’ofensiva governamental també va aprofitar una sèrie de limitacions de les vagues.

El balanç de la direcció de la vaga i la necessitat d’una política hegemònica en el moviment obrer

Discutir el balanç de la vaga de les refineries implica recordar no sols la política de les direccions sindicals, sinó també els límits que ha tingut la direcció de la vaga. Si la vaga de les refineries ha polaritzat objectivament la situació a causa de la posició estratègica dels vaguistes, aquests últims no s’han dotat d’una política que els permetés posicionar-se subjectivament al capdavant d’una generalització del moviment. Amb això no sols haurien facilitat a l’obtenció de les seves reivindicacions, sinó que també podrien haver arrencat demandes per al conjunt dels treballadors.

No obstant això, especialment en Total, l’estratègia de la vaga ha romàs in fini en una lògica de “pressió”, polaritzada per l’objectiu d’obrir les negociacions. En lloc de trobar mitjans per a construir la correlació de forces al llarg del conflicte, sobre el terreny de la vaga però també en els mitjans o construint aliances polítiques, aquesta estratègia ha portat a cenyir-se als elements inicials de mobilització, acabant per acceptar un marc de “negociació” parcial en les condicions desitjades per Total. Com en ExxonMobil, això ha donat llum a un acord que desarma als vaguistes. Fins i tot en el moment de les requisicions, la direcció de la vaga, declarant estar en contra d’aquest enorme atac, no ha tractat d’augmentar la correlació de forces, intentant per exemple preparar als vaguistes per a aquest problema o cridant a àmpliament a altres sectors a oposar-se, inclusivament físicament, a les requisicions.

Seguint amb aquesta lògica, la direcció de la vaga no ha portat endavant una política hegemònica. Al llarg del moviment, els treballadors de les refineries han fet vaga sense dirigir-se a la població i a altres sectors. Una decisió conscient per part d’un sector corporativista de la direcció de CGT Total ajudat per una falta d’interès per aquesta qüestió d’una altra part d’aquesta, la qual cosa ha permès marginar a un tercer sector, favorable a aquesta política, que hem encarnat al costat d’uns altres. Si els dirigents de la vaga han pogut respondre a les mentides de la direcció de Total o dirigir-se molt puntualment al sector de l’automòbil, en cap moment s’han dotat d’una política activa per a generar un esperit solidari amb els refineros: intervencions en els platons de televisió amb discursos no corporativistes, dirigint-se a la població, accions simbòliques, anomenats a la solidaritat financera.

El rebuig a aquesta política està lligat a elements de corporativisme de les direccions de la vaga de la CGT Total i de la CGT ExxonMobil. Ara bé, aquesta limitació ha deixat el camp obert al govern i a la patronal de la petroquímica per atacar als vaguistes una vegada que els acords majoritaris han estat signats, mentre que un suport espontani als vaguistes es donava al país i podria haver estat la base d’una política alternativa. En aquest moment on els superbeneficis generaven rebuig i enfront de gegants com a Total i Exxon, existia un espai per aquesta política que hauria permès a la vaga estendre’s i plantar cara a l’ofensiva de l’Estat. Una gran victòria de les vagues de les refineries hauria permès inspirar vagues radicals pels salaris en més llocs en donar un exemple al conjunt de la classe obrera.

El molt feble nivell d’acte-organització no ha facilitat el desenvolupament d’aquestes polítiques o d’estratègies alternatives a la direcció de la vaga, tancant als vaguistes en una certa passivitat. Al llarg de la vaga, no hi ha hagut accions simbòliques, ni presència significativa a les manifestacions del 29 de setembre i el 18 d’octubre (amb excepció dels refineros de Normandia en la manifestació de Havre) ni tendències al desbordament en el moment de les requisicions en ExxonMobil Gravenchon o Total Flandres, on els refineros de Total, a part dels de Normandia que ho van intentar parcialment, no han portat una política ofensiva de coordinació amb els de ExxonMobil, que podria haver estat la palanca per a mantenir als vaguistes d’aquest centro en la lluita.

L’absència d’aquestes iniciatives ha estat perjudicial per als treballadors de les refineries, però també pel conjunt de la classe obrera, ja que una política de solidaritat amb la vaga podria haver estat el punt de sortida d’una crida a l’extensió del moviment al voltant d’un programa de reivindicacions que desbordi el límit dels conflictes per empreses. La popularitat de la caixa de resistència d’ExxonMobil que ha recollit més de 50.000 euros, o el ressò de les intervencions d’ Adrien Cornet sobre els salaris dels refiners, mostren que tal espai existia i que una política més àmplia de solidaritat s’hauria beneficiat d’un important espai. No obstant, la direcció de la vaga no ha jugat aquest rol, que hauria permès teixir llaços amb altres sectors, dirigir-se als treballadors més precaris i exercir pressió sobre les direccions sindicals.

Les direccions sindicals enfront de les contradiccions de la situació

L’anunci de diverses convocatòries per part de la direcció de CGT va trencar amb dos anys en què, després d’haver romàs passius enfront del tancament de fàbriques i pel cap alt dur del Covid, les direccions sindicals no havien anomenat més que a jornades d’acció espaiades en el temps al llarg de mesos. Durant un any de vagues locals pels salaris, mai van proposar un pla que busqués fer convergir la ràbia, adaptant-se en canvi al marc neoliberal de negociació individual de cada empresa.

Des del punt de vista de la CGT, que manté una influència majoritària en el moviment obrer, aquesta seqüència de fets posa a la llum les seves contradiccions. Les crides a la mobilització successives s’expliquen en part per la pressió des de la base, però també per la voluntat de la confederació de no aparèixer massa passiva comparat a altres federacions opositores, com la FNIC (federació de la indústria química, que va dirigir la vaga dels refineros), tenint al cap el congrés confederal de març de 2023. Per a aquesta data, Martinez (actual Secretari General de la CGT) ha designat ja a Marie Buisson, dirigent de la FERC-CGT (Educació) i creadora del col·lectiu “Plus jamais ça”, el perfil del qual busca encarnar una CGT més oberta, especialment ecologista i feminista, contra el sector opositor que defensa línies obertament més obreristes. Aquest últim, al cap del qual es troba UD 13 i FNIC, ha llançat recentment la seva pròpia web, unitecgt.fr, i va iniciar a l’abril dek 2021 una crida “per a una CGT a l’altura de les circumstàncies”, signat per més de 1.200 dirigents de la CGT. Defensant una postura radical, no representen en els fets una alternativa a la direcció, de la qual reprodueixen orientacions (corporativisme, crides a jornades aïllades de lluita, etc.).

No obstant això, en un període de tensions socials exacerbada, la ruptura de les negociacions ha provat que Martinez havia de donar alguna garantia en el terreny de les lluites per a imposar-se davant una oposició que assumeix, fins i tot públicament, el seu distanciament de la direcció confederal. Aquesta decisió podria comportar a altres sindicats a reposicionar-se. Seguint l’exemple del sindicat Solidaires, que si bé va recórrer el camí del “dialogo social” en l’anterior fase (signatura del comunicat intersindical del 4 d’octubre acceptant negociar amb Macron les pensions, diàleg amb el ministeri d’Educació Nacional durant la jornada de vaga del 13 de gener), cerca ara posicionar-se com l’ala pro-vaga reconductible després del canvi de postura de CGT. Una postura que no busca realment construir la vaga reconductible, sinó dialogar contra la pressió des de les bases, de cara a les pròximes eleccions sindicals. Contradiccions que podrien també reforçar-se en altres sindicats, com Force Ouvrière. Aquest sindicat, més heterogeni políticament, oscil·la des de fa temps entre una posició CFDT o CGT. Després del boicot a la manifestació del 29 de setembre que va ser una novetat, la seva direcció finalment va cridar al 18 d’octubre –malgrat el rebuig públic per part de la seva principal federació, la metal·lúrgica–, a la participació. Aquesta última encarna una ala de col·laboració de classe oberta, que es troba en uns certs sectors de FO, però que podria veure’s pressionada per la situació, com demostra la vaga d’Airbus en les cadenes d’A320 on el 70% dels vaguistes eren afilieu-vos a FO, una vaga en contra de la voluntat del seu sindicat.

Per part de la CFDT, el posicionament públic de la seva direcció, que exposa les declaracions brutalment antivagues de Laurent Berger cap als refiners, no han tingut encara una resposta oberta. No obstant això, les contradiccions de la base, especialment en els sectors de la segona línia on es preveu una “revolta”, no han de subestimar-se. Mentre que Berger va quedar en minoria a l’últim congrés sobre una qüestió clau, els delegats van reafirmar la seva oposició a tot endarreriment en l’edat de jubilació; no és descartable que les tensions internes no puguin exacerbar-se –el que explicaria la seva postura distant sobre la qüestió de l’edat de jubilació– o els moviments que es desenvolupen en les empreses on el sindicat està implantat.

Els girs bruscos de la CGT mostren, en tot cas, com en un context de crisi econòmica i de crisi dels cossos intermedis, exagerada per la posada en marxa del CSE [3] des del 2020 i la línia dura de Macron durant el seu primer quinquenato, les direccions sindicals tracten d’orientar-se i oscil·len entre la col·laboració oberta i l’obligació de cridar a la mobilització. Elements de feblesa que poden afavorir expressions de ràbia no controlades en les empreses i que obren l’espai per a corrents de la lluita de classes en els sindicats.

La NUPES: una nova mediació política i les seves contradiccions

La constitució de la NUPES a iniciativa de Mélenchon constitueix l’intent de l’esquerra institucional de capitalitzar “de manera retardada” sobre la seqüència de la lluita de classes que, de la primavera de 2016 amb el moviment contra la Llei El Khomri (reforma laboral) a les vagues i manifestacions de 2019-2020 en defensa de les pensions, així com les marxes pel clima i les mobilitzacions contra la violència policial, ha estat marcades per un sorgiment de grans moviments socials. El congelament de la lluita de classes durant el confinament ha ajudat a la França Insubmisa (LFI) en aquest sentit. Per a Mélenchon, l’horitzó de la NUPES és construir una oposició parlamentària i institucional, amb la LFI al capdavant, apostant en el curt i mitjà termini per un aprofundiment de la crisi política que portarà a la convocatòria anticipada d’eleccions legislatives.

Al mateix temps, enfront de la situació social, Mélenchon es veu obligat a fer incursions tàctiques sobre el terreny social. Això s’expressa en les últimes setmanes per la manifestació del 16 d’octubre, que s’anunciava entre altres formes com un suport a les vagues locals o a la vaga dels refineros. Aquests elements venen a completar una estratègia parlamentària que responia a diversos objectius: d’una banda, prendre la iniciativa després del període electoral que no ha permès a LFI consolidar-se tant com Mélenchon desitjava; posteriorment, ocupar de manera preventiva el terreny social en un moment on aquest podria esdevenir explosiu ràpidament. Jean-Luc Mélenchon assumeix per tant que no és possible acontentar-se amb la lluita parlamentària, i LFI probablement ha fet balanç del 1r quinquenat on els episodis de la lluita de classes l’han deixat en un segon pla de la política, especialment durant el moviment de les Armilles Grogues que la LFI no va poder capitalitzar.

Com es tracta de permetre a Mélenchon aparèixer com el principal opositor a Macron, aquest esforç sobre el terreny social està acompanyat d’un rebuig, més o menys explícit, dels mètodes tradicionals del moviment obrer. L’exemple de la vaga dels refineros és clau en això. En plena promoció de la marxa del 16 d’octubre, les principals figures de LFI van ignorar obertament la vaga de les refineries durant les primeres setmanes; Mélenchon va tractar d’invisibilitzar la vaga en els canals de televisió quan se li preguntava per l’escassetat de combustible. Finalment, quan el conflicte es va nacionalitzar i el govern va començar a actuar, els seus diputats van realitzar un gir per a posicionar-se com els portaveus en mitjans de comunicació i en l’Assemblea de la lluita dels refineros, sense d’altra banda tenir en compte el programa de la vaga.

Si Mélenchon vol jugar en tots dos taulers, i mobilitzar com Aurélie Trovué la mitologia reformista construïda entorn al “front popular”, l’estratègia ara com ara es basa menys a articular vagues i lluites parlamentàries i més a presentar el seu suport a totes les formes de lluita, institucionals i socials, subordinant les segones a les primeres. En els fets, això porta a rebutjar objectivament tot desenvolupament autònom de la lluita de classes i de les vagues obreres i a oposar-se al fet que la classe obrera es desenvolupi com a subjecte polític hegemònic, capaç de prendre a les seves mans, en aliança amb el conjunt dels oprimits, la lluita per un programa que faci front a la crisi, al govern i també a totes les formes de dominació, i plantegi l’abolició del capitalisme.

Aquesta oposició passa per mantenir la divisió entre vagues a les empreses, d’una banda, i la lluita política –necessàriament parlamentària i institucional per a Mélenchon– d’altra banda, però també per diluir en el subjecte poble als treballadors. Mélenchon assumeix aquesta lògica tendint a formular i a teoritzar, de forma certament ambigua, una distinció entre “poble” que vol mobilitzar i els “treballadors” capaços de fer la vaga. Una dilució que a vegades arriba a distingir “treballadors” de poble. En un text recent, Mélenchon exposa: “l’estratègia del Front Popular és la que busca reunir en una mateixa mobilització dos actors fonamentals que són el Poble i els treballadors”, distingint així entre dos actors i els seus mètodes, explicant que “el poble, format per treballadors, però també per tots els altres. Tenim el deure i la responsabilitat política de cridar a la lluita de les pensions, dels desocupats, dels precaris, dels estudiants de secundària i d’universitat. No són treballadors, però formen part del poble”.

No és una coincidència que les categories “no-treballadores” associades al “poble” exposades aquí constitueixen una part important de l’electorat de Mélenchon en les presidencials. El desenvolupament del “poble” va, d’altra banda, de la mà d’un desinterès per la qüestió estratègica d’unificació de la classe treballadora. Mentre que els resultats de les presidencials són eloqüents sobre la manera en què el vot d’aquests últims es repartia actualment entre l’extrema dreta, l’esquerra i l’abstenció, com va mostrar Jérôme Fourquet:

"Es comenta com si el candidat “insubmís” es beneficiés d’un major suport en els sectors més modestos i precaris, quan Marini Le Pen pren avantatge en segments més incorporats dels sectors populars. L’anàlisi per nivell de renda net mensual confirma aquest diagnòstic, Mélenchon només va superar al seu adversari entre les persones que guanyen menys de 900 euros nets al mes, entre els quals sens dubte un gran nombre es beneficien d’ajudes a l’allotjament; aquests últims són menys nombrosos entre la capa que guanya 1,300 euros i que vota menys a Mélenchon. A aquest clivatge econòmic i d’estatus entre les classes populars, s’afegeix en els assalariats un clivatge sindical. Mélenchon gana a Le Pen entre els treballadors que s’afirmen prop d’un sindicat (35% vs. 22%), mentre que perd clarament entre els que no simpatitzen amb sindicats (19% vs. 28%)."

Malgrat aquesta influència de RN en uns certs sectors obrers, la falta d’entusiasme per a resoldre aquest problema central obre una bretxa perquè figures com François Ruffin o Fabien Roussel, provinents del nord de França, el puguin aprofitar per a defensar la constitució d’un bloc electoral més centrat en els obrers blancs, els “cabrejats no fatxes” i la necessitat d’arrencar aquests sectors a l’extrema dreta. Un problema que aquests últims resolen en un terreny electoralista, amb una lògica sovint reaccionària, buscant obviar qüestions com el racisme o les violències policials per part de Ruffin, o prenent a favor elements de discursos associats a la dreta com la seguretat, la immigració o les ajudes socials per part de Roussel. Aquest debat hauria de continuar-se en els pròxims anys, i fins i tot reforçar-se amb els esdeveniments de la lluita de classes així com de les pròximes eleccions.

L’organització: una qüestió no resolta a propòsit per part de LFI

L’orientació estratègica de LFI va de moment de la mà amb la renúncia a estructurar una organització que permeti consolidar una base militant duradora. La hipòtesi d’un intent d’avançar sobre el terreny organitzatiu per a consolidar la posició obtinguda per LFI en l’esquerra, estructurar una força militant duradora i preparar el moment post-Mélenchon, acabant amb la direcció “de camarilla” que roman des de la creació de LFI, va ser oberta després de les legislatives. Sembla haver estat soscavada per les orientacions que han prevalgut en els últims mesos.

En aquest sentit, la proposta formulada per Clémentine Autain d’elaborar una “nova etapa organitzativa” buscant “ un equilibri que permeti mantenir la capacitat de reacció, una capacitat de prendre iniciatives ràpidament, mantenint en tot moment la millor col·legialitat de les decisions i un major pes a escala local” no ha estat únicament ignorada sinó percebuda com una ofensiva interna. El que preval de moment és una voluntat de conservar forces militants entorn de les circumscripcions, la qual cosa permet estar preparats per a futures eleccions, però sense estructuració real, romanent oberts a dirigents ad hoc “que unifiquen sindicats, partits i associacions” com assenyalava Mélenchon.

Per a ampliar els seus suports en la societat i mantenir mobilitzada a una part de la seva base, LFI tracta no obstant això d’estructurar una força universitària cooptant a la direcció de L´Alternative, federació de sindicats estudiantils d’esquerra, i dirigint-se de manera important a la joventut estudiant amb un gir en les universitats. Però el que preval majorment són cooptacions individuals, de figures ecologistes (Ànima Dafour de Amis de la Terre), feministes (Caroline De Haas), o alter-mundistes (Aurélie Trouvé de ATTAC), sense voluntat de construir mediacions que permetin intervenir a l’interior de les mobilitzacions de moment. D’altra banda, el declivi actual del Parlament de la Unió Popular, dirigit per Aurélie Trouvé, que constituïa un intent de forjar una articulació entre LFI i els moviments socials, mostra quant aquesta no és una prioritat, i roman limitada a una política electoralista.

Una dinàmica que torna més fràgil potencialment a LFI, com demostra el affaire Quatennens, on el suport unilateral de Mélenchon després de la revelació de violències conjugals, ha obert una crisi interna. Aquest affaire, que segueix a altres lligats a violències sexistes i sexuals en les organitzacions de la NUPES, ha sacsejat tant a LFI com a EELV, generant un rebuig a Jean-Luc Mélenchon a escala d’avantguarda i a la joventut i un refredament de l’esperit post-legislatives. En absència de competència, la coalició formada al juny sembla malgrat tot mantenir-se aquests mesos, amb una predominança de l’acord estratègic entre forces polítiques malgrat les divergències tàctiques internes. Actualment, les principals dinàmiques que recorren la NUPES són per tant la consolidació d’un nucli de direcció hegemonizado per LFI en aliança amb el Partit Socialista, un intent del PCF d’existir a través de polèmiques públiques però sense trencar amb la NUPES, i un afebliment dels Verds a causa del affaire Bayou que afecta el secretari general de l’organització.

Tot això no treu les divergències públiques, amb l’exemple de les diferents mocions de censura successives de LFI que no han estat secundades per PS o els Verds, però en tot moment dins del marc de la coalició electoral. Des d’aquest punt de vista, la perspectiva d’una dissolució de l’Assemblea ajuda a mantenir la coalició electoral. D’altra banda, cal esperar i estar atents a les dinàmiques dels pròxims congressos de ELLV (desembre), PS (finals de gener) i PCF (abril) on s’expressessin les contradiccions dels sectors d’aquests partits que defensen la independència enfront de LFI i/o un projecte més liberal de centreesquerra, sent aquests últims els més forts en el si del PG. Les discussions entorn de les eleccions europees podrien també posar a prova l’aliança electoral.

Si les NUPES continua sent una conquesta des del punt de vista de l’esquerra institucional que li ofereix una important representació, i ha multiplicat l’aparició de noves figures especialment del costat de LFI, la lluita de classes en el pròxim període podria posar a prova a la coalició. Mentre que el Parlament de la Unió Popular està greument afeblit i que el centre de gravetat de la NUPES és parlamentari, la seva capacitat d’orientar els moviments de protesta és limitat, sense un equivalent al de les antigues organitzacions reformistes. Un fet que no impedeix una canalització a posteriori de fenòmens de la lluita de classes, seguint el model xilè, i que subratlla l’actualitat de la batalla política contra l’orientació defensada per l’esquerra institucional.

Tots aquests elements permeten respondre de manera clara a la pregunta plantejada per la direcció majoritària del NPA en un recent article: “La França Insubmisa i la NUPES poden jugar un rol clau en la construcció de les mobilitzacions? Els llaços teixits entre militants en el marc de les últimes eleccions legislatives podrien contribuir a això?”, però també a la idea que hi hauria una “reconstrucció de la consciència de classe que opera a través del vot a Mélenchon”. Actualment la construcció de “mobilitzacions” roman subordinada a manifestacions desconnectades de la construcció d’una correlació de forces, en una lògica que, lluny d’afavorir la reconstrucció de la “consciència de classe”, tendeix a treballar activament en la dissolució de la centralitat de la classe obrera i la seva pasivización. Al mateix temps, LFI està lluny de ser el gresol de la reconstrucció de mediacions de cara a confrontar amb el govern i la patronal fora del terreny parlamentari.

L’extrema dreta en la crisi del règim i la qüestió del “front republicà”

A les presidencials, Mélenchon va poder beneficiar-se en part de la por suscitada pel creixement de l’extrema dreta. Però les eleccions legislatives han acabat amb l’explosió probablement definitiva del “front republicà” com a política històrica dels partits del règim enfront de l’extrema dreta, amb Renaissance rebutjant prendre una orientació nacional en aquest sentit i col·locant sovint com a “extremistes” a RN i a NUPES al mateix nivell. Una política que permet visualitzar futures coalicions “a la italiana” amb l’extrema dreta. De la mateixa forma, el bloqueig “per baix”, en el si d’una part de l’electorat d’esquerres que, per anti-macronismo, es va abstenir massivament en la segona volta de les legislatives en els duels entre Renaissance i l’extrema dreta.

Ara que les legislatives han donat un important grup parlamentari a l’extrema dreta, amb la victòria inèdita de 89 diputats en l’Assemblea, i que l’extrema dreta es beneficia amb l’ofensiva autoritària i racista del govern, com a expressa el sorgiment de figures com Zemmour amb la qüestió del quinquenat de Macron, aquesta preocupació està lluny de desaparèixer. El que prima en l’esquerra i a l’extrema esquerra davant la perspectiva d’un retorn de l’extrema dreta és la idea que aquesta és un sinònim d’un retorn del “feixisme”. A l’extrema esquerra, especialment al NPA, la conclusió d’aquesta concepció –que confon orientacions ideològiques i la naturalesa del règim–, és la predominança d’una lògica “malmenorista” que fa de l’elecció de reformistes un assumpte prioritari a curt termini i condueix a una subordinació política a la seva estratègia.

Contra aquestes concepcions, nosaltres al 2017 i 2022 insistim en el fet que l’oposició entre Marine Le Pen i Macron no era una oposició entre feixisme i una forma degradada, fins i tot autoritària, de democràcia burgesa, sinó l’oposició entre dos tipus de bonapartisme. Com afirmàvem en una nota llavors:

"En relació a l’estat actual de la correlació de classes, el posicionament de la burgesia així com l’estat del moviment obrer, i del tipus de suports soci-electorals compost que tenen, si bé Marini Le Pen ha ocultat les seves arrels neofeixistes igual que altres sectors del FN (que tracta d’ocultar), i si bé la seva estratègica de donis-demonització no significa l’abandó d’objectius polítics ultra reaccionaris i destructors (pels quals podríem dir que FN té trets neo-feixistes combinats amb trets “simplement” ultres-conservadors), fins i tot en la hipòtesi de la seva victòria en les presidencials, el règim de la V República no es transformaria no obstant això en un règim “feixista”. Marcaria sens dubte un important avanç en el sentit d’un gir bonapartista ja present en el règim. D’una banda, és evident que aquest gir és l’objectiu de Marine Le Pen, la qual cosa exacerbaria totes les potencialitats xenòfobes, racistes, antisocials i anti-obreres ja presents en les institucions de la V República, radicalitzant a més el més possible les seves tendències nacionalistes."

Aquest fet es reforça per la tendència actual de RN, que les legislatives han impulsat a un nou lloc en el si del règim. El partit de Marine Le Pen es troba avançant en la seva integració en el règim, i es transforma tendencialment en una força potencialment d’alternança. Aquesta transformació qualitativa en curs és el producte d’una sèrie de transformacions que tenen el seu origen en la política de donis-demonització llançada pel tàndem Marini Le Pen- Florian Philippot a principis dels anys 2010. Sota iniciativa del segon, aquesta va rearticular el projecte xenòfob i racista de FN en un discurs gaullista-sobiranista, marcat per la crítica a la Unió Europea i a l’euro (particularment en el període 2010-2016) i va reforçar la seva crida a les classes populars en el terreny social. Al mateix temps, l’organització es va presentar com “anti-sistema” per a canalitzar la protesta social i la ràbia enfront de les polítiques d’austeritat.

Sobre la base especialment d’un balanç del debat de la segona volta, on l’elecció d’un discurs ofensiu que va reforçar els trets més populistes de RN va ser vista com el motiu del fracàs enfront de Macron, la FN tom un gir i es “va refundar” amb la creació de RN en 2018. Marini Le Pen va destituir el seu braç dret, Philippot, va abandonar l’oposició a la UE i va construir una nova etapa de “recentralització” del partit. Va estar marcada per l’abandó de la sortida de l’euro, el compromís acceptat en L´Opinion de pagar els deutes públics o el tirar-se enrere en la promesa de la jubilació als 60.

Aquest gir al centre, que es va expressar de manera clara en el debat cara a cara amb Macron, va guanyar força pel lloc ocupat per RN en el règim després de la crisi oberta per les eleccions legislatives. La crisi política oberta ofereix un rol de frontissa a l’extrema dreta, que busca aprofitar per a reforçar la seva legitimitat institucional, tractant d’encarnar una oposició responsable, capaç de votar amb el govern, com va fer amb la llei del poder adquisitiu. Això no impedeix a la RN jugar les seves cartes, mantenir una postura d’oposició i jugar el rol populista en l’Assemblea, com va fer votant la moció de censura posant a la defensiva al macronisme i fins i tot a la NUPES, deixant a LR com a pro-Macron.

Si bé RN està lluny de tenir de moment el suport de sectors significatius de la burgesia, aquests elements donen peu en el curt termini al fet que l’extrema dreta arribi al poder a França. Al mateix temps, el treball de legitimización institucional de RN intensifica la tensió entre la seva postura “populista” d’extrema dreta i el seu ancoratge dins del “sistema”.

Perspectives de la lluita de classes i el rol dels revolucionaris

Com hem vist, la por a l’extrema dreta ha afavorit el suport de figures de l’extrema esquerra i de col·lectius i figures de l’anti-racisme a la candidatura de Mélenchon en la primera volta de les presidencials, i a la idea més àmplia que la lluita contra l’extrema dreta implicaria col·locar-se després de la direcció de l’esquerra neo-reformista. És per això que la direcció majoritària del NPA està en procés de capitulació i es prepara per a liquidar tota independència política, expressant:
“negar-se a actuar per a no comprometre’s és un privilegi que no podem permetre’ns en aquests temps on la crisi ecològica o l’ascens del feixisme fan actual novament l’alternativa ‘socialisme o barbàrie’”.

Al contrari d’aquesta lògica que porta a subordinar-se a l’estratègia institucional de la NUPES, nosaltres considerem que la clau enfront de les múltiples crisis actuals, a l’exacerbació de tensions entre potències, i a tots els elements que formen els pilars de l’enduriment dels règims i de l’extrema dreta, es troba en el terreny de la lluita de classes. És la classe obrera, mobilitzada amb els seus mètodes, en aliança amb el conjunt dels oprimits i entorn d’una política revolucionària el que pot construir una resposta solguda enfront de la crisi, contra el govern, l’extrema dreta i aquest sistema.

Per a això, la unitat de la classe obrera és decisiva. Les vagues dels últims mesos, començant per la de les refineries, i les dels últims anys, han mostrat quant són capaços de fer la patronal i el govern amb la condició de no accedir a les nostres demandes. Per a crear una correlació de forces capaç de fer-los cedir cal posar en marxa al mateix temps als diferents sectors de la nostra classe que han acumulat aquests últims anys nombroses experiències de lluita, sense mai haver convergit per a colpejar tots junts. Per a això, cal defensar un programa adaptat a la situació actual, tenint en compte tots els aspectes de la crisi, i els problemes de la classe obrera, de la qual formen part precaris, aturats, i jubilats, i dirigir-se de forma més àmplia a la resta de sectors explotats i oprimits. Un programa que, per a proposar una resposta a la crisi, deurà necessàriament “anar més enllà dels límits de la propietat capitalista i de l’Estat burgès”, inspirant-se en la lògica del “programa d’acció” desenvolupat per Trotsky als anys 30 i articulant-lo amb les reivindicacions immediates en el sentit en què hem proposat la campanya que hem començat aquest inici de curs.

Com ha demostrat la vaga dels refiners i els moviments nacionals anteriors a ella, la batalla per la unitat de la classe es donarà en lluita contra la política de les direccions sindicals. Aquestes han instaurat sistemàticament el corporativisme i la divisió de la nostra classe aquests últims anys, imposant estratègies de la derrota. Contra les seves estratègies de pressió, cal construir una vaga reconductible sobre la base d’un programa que permeti mobilitzar al conjunt de sectors de la classe obrera, dirigint-se a tots aquells i aquelles que podrien ser guanyats contra les ofensives anti-vaguistes del govern i de l’extrema dreta o a la política de dialogo social de la CFDT.

Per a defensar aquesta orientació cal començar des de ja a coordinar i reagrupar des de la base els sectors d’avantguarda que comprenen la necessitat d’aquesta política. D’aquests reagrupaments, sobre el model de coordinació durant la vaga, haurien de promoure’s una solidaritat activa amb les vagues en curs, posant damunt de la taula la necessitat d’un pla de lluita, però també a encarnar una orientació alternativa a la de les direccions sindicals.

Una orientació que defensa un programa ofensiu per a rebutjar pagar la crisi, però que no es limiti al terreny econòmic. Contra l’ofensiva autoritària i l’enduriment del règim, utilitzat per a atacar els nostres drets, cal exigir acabar amb la V República i els seus dispositius d’excepció i defensar un programa democràtic radical, començant per la supressió de la institució presidencial, del senat i la creació d’una cambra única que concentri els poders Legislatiu i Executiu, els membres del qual serien triats per dos anys i revocables.

En un període de crisi on els atacs no cessen sobre els col·lectius minoritaris, el moviment obrer ha de prendre de manera clara i contundent les reivindicacions dels qui lluiten contra les opressions, aliant-se amb els moviments antiracistes, feministes, LGTB, així com les de la joventut, organitzada en el moviment estudiantil o el moviment ecologistes. Aquests moviments, del si dels quals es desprenen ales radicals, prenent la qüestió de la vaga aplicada a les seves lluites, han jugat i jugaran un rol important en l’oposició al govern. Que portin en el seu si una política pro-obrera però també revolucionària serà decisiu.

Un moviment obrer que recuperi confiança en les seves forces, que lluiti per la unitat, que formi una aliança amb el conjunt de sectors oprimits i comenci a combatre per a rebutjar pagar la crisi constituiria una força immensa, capaç d’arrencar importants reivindicacions i d’arrasar a l’extrema dreta. Una dinàmica d’aquest estil podria obrir la possibilitat d’una lluita revolucionària que només podrà triomfar a escala internacional però que constitueix l’única manera de derrotar definitivament a Macron, a l’extrema dreta i a les amenaces immenses que suposen la crisi ecològica o l’accelerament de la militarització de les grans potències sobre el destí de la humanitat.

NOTES AL PEU

[1] Fa referència a entitats socials, sindicats, etc.

[2] Reconductible refereix al fet que la vaga es va prorrogant en el temps periòdicament, establint la continuïtat de la mesura de lluita.

[3] Comitè Social i Econòmic, que redueix la representació gremial a les fàbriques, fusionant les figures dels delegats, comitè d’empresa i comitè de seguretat i higiene.


Facebook Twitter
El Ministeri de l'interior premia al policia nacional infiltrat amb una plaça a una ambaixada

El Ministeri de l’interior premia al policia nacional infiltrat amb una plaça a una ambaixada

Prou espionatge i infiltracions del govern "progressista" contra organitzacions socials, sindicals i polítiques. Marlaska dimissió!

Prou espionatge i infiltracions del govern "progressista" contra organitzacions socials, sindicals i polítiques. Marlaska dimissió!

Cinc activistes es querellen contra el policia infiltrat que utilitzava relacions sexe-afectives

Cinc activistes es querellen contra el policia infiltrat que utilitzava relacions sexe-afectives

ERC i PSC acorden els pressupostos catalans: retorn a l'autonomisme, macroprojectes i suport a la reforma "ligth" de la Llei Mordassa

ERC i PSC acorden els pressupostos catalans: retorn a l’autonomisme, macroprojectes i suport a la reforma "ligth" de la Llei Mordassa

Mor una nova persona sense sostre a Barcelona després de les jornades "sensellarisme" de l'Ajuntament

Mor una nova persona sense sostre a Barcelona després de les jornades "sensellarisme" de l’Ajuntament

El govern del PSOE i Unidas Podemos planeja l'enviament de tancs a Ucraïna

El govern del PSOE i Unidas Podemos planeja l’enviament de tancs a Ucraïna

La inflació segueix en alça i els preus dels aliments “pels núvols”

La inflació segueix en alça i els preus dels aliments “pels núvols”

L'economia creix un 5,5% en 2022 a costa de baixos salaris i preus alts

L’economia creix un 5,5% en 2022 a costa de baixos salaris i preus alts